Eduardo Verástegui (1974)

Fitxa personal:
Eduardo Verástegui (21 de maig del 1974, Mèxic): actor i cantant

"Moltes vegades els nostres somnis poden ser els nostres pitjors enemics, sobretot si aquests no van en línia amb la voluntat de Déu, si només són destinats a fins egoistes."

- Fama, diners, plaers... però troba el buit.
- Es converteix: Va a missa, es confessa, resa el rosari.
- Busca fer la voluntat de Déu. Diu que tots estem cridats a la santedat. Ha entès què vol dir la castedat i la viu amb goig i alegria.

1a part


2a part


3a part


4a part


5a part


6a part

José Gregorio Hernández

Metge i laic de Veneçuela (1864-1919)

- Metge culte i savi d'una fe ardent.

- Era exigent i puntual en el compliment dels seus deures professionals.

- Va morir atropellat el 1919.

Venerable, té obert el seu procés de canonització. La seva vida i la seva mort ens fan recordar, en certa manera, la del beat Pere Tarrés i la d'Antoni Gaudí.

Més informació:

A una web del seu estat natal

A la wikipèdia

Paul Claudel (1868-1955)

Era el 25 de desembre de 1886 a Notre-Dame (París):

"Llavors va ser quan es va produir l'esdeveniment que ha dominat tota la meva vida. En un instant el meu cor va ser tocat i vaig creure. Vaig creure, amb tal força d'adhesió, amb tal agitació de tot el meu ser, amb una convicció tan forta, amb una certesa que no deixava lloca a cap classe de dubte, que després, tots els llibres, tots els raonaments, tots els avatars de la meva agitada vida, no han pogut fer-me perdre la fe ni, a dir veritat, tocar-la. De cop, vaig tenir el sentiment esquinçador de la innocència, de l'eterna infància de Déu, d'una veritable revelació inefable".

Pocs mesos abans havia començat a trobar llum amb Rimbaud:

"Sempre recordaré aquell matí de juny de juny del 1886 en el que vaig comprar un quadern de La Vogue que contenia el principi de Les il·luminacions. Va ser realment una il·luminació per a mi. Finalment sortia d'aquell món horrible de Taine, de Renan i dels altres Moloch del segle XIX, d'aquella presó, d'aquella espantosa mecànica totalment governada per lleis perfectament inflexibles i, per a súmmum d'horrors, coneixibles i ensenyables. (els autòmates m'han produït sempre una espècie d'horror histèric). Se'm revelava el sobrenatural! (J. Rivière et P. Claudel: Correspondance (1907-1914). 142).

Poeta i diplomàtic francès, es va llicenciar en dret i en ciències polítiques.

De mare pagesa i de pare funcionari, va viure els seus primers anys de vida en un ambient fred. Era el petit i tenia dues germanes més. L'ambient de soledat l'inicia en el camí poètic.

Va viure els temps de Renan i Zola, és a dir, la França que posava la confiança en el materialisme i la fe en la ciència. Claudel, en aquest ambient, sent angoixa i s'enfonsa en el pessimisme i la rebel·lió. Però va ser tocat un Nadal de fa més de 120 anys i va experimentar un sentiment d'alegria:

"Que feliç és la gent que creu! I si fos veritat? És veritat! Déu existeix, està aquí! És algú, és un ser tan personal com jo! M'estima! M'estima!

Tot i això seguia pensant que la religió catòlica era el mateix tresor d'absurdes anècdotes. Però el procés va seguir en ferm i un cop experimentat l'amor de Déu digué: "No coneixia cap sacerdot. No tenia cap amic catòlic. (...) Però el gran llibre que se'm va obrir i en el que vaig fer els meus estudis, va ser l'Església."

Informació extreta de:
http://www.fluvium.org/textos/lectura/lectura8.htm

Vittorio Messori (1941)

"Deia el teòleg protestant Karl Barth que «quan el cel es buida de Déu, la terra s'omple d'ídols». Per mi el cel estava buit i un dels ídols que omplia la terra era precisament la política. Era la meva autèntica passió" (Vittorio Messori).

"Pensava que qualsevol dimensió religiosa pertanyia a un món passat, al qual un jove modern com jo no podia prendre seriosament. (...) L'Evangeli era per mi un objecte desconegut: mai l'havia obert malgrat tenir-lo a la meva biblioteca, perquè pensava que formava part del folklore oriental, del mite i de la llegenda."

D'anticlerical a...

- Va rebre una educació contra l'Església institucional.

- Es va adonar que la política no podia proporcionar-li respostes sobre el sentit de la vida.

- Un dia va trobar-se amb Jesús llegint el Nou testament. No va veure llums ni va sentir cants d'àngels però durant dos mesos va adonar-se que hi havia un misteri pel qual valia la pena donar la vida.

Un drama

- Sentia una gran alegria però tenia por al canvi. Va començar a anar a missa d'amagat.

- Es produeix un xoc dintre seu: "En l'Evangeli hi havia la veritat però la raó em deia: No, és impossible, t'equivoques".

- Com Pascal, abans de rendir-se a la fe volia esgotar totes les possibilitats.

Quan va decidir acceptar l'Església?

Quan, en reflexionar sobre l'Evangeli per intentar conèixer millor el missatge de Jesús, em vaig adonar que el Déu de Jesús és un Déu que va voler necessitar als homes, que no va voler fer-ho tot sol, sinó que va voler confiar el seu missatge i els signes de la gràcia -els sagraments- a una comunitat humana. És a dir, si un reflexiona bé, accepta l'Església no perquè l'estimi, sinó perquè forma part del projecte de Déu. M'ha constat molts anys però ara estic convençut que sense la mediació d'un grup humà, en el fons no ens prendríem seriosament la mediació de Jesús.

Més informació:
- A Fluvium.org

- A Wikipedia.org

- A la seva pàgina web (en italià)

Mercedes Aroz (1944)

"He volgut fer pública la meva conversió per subratllar la convicció de l'Església Catòlica de què el Cristianisme té molt a dir als homes i a les dones del nostre temps, perquè hi ha alguna cosa més que raó i ciència. A través de la fe cristiana s'aconsegueix comprendre plenament la pròpia identitat com a ser humà i el sentit de la vida". (declaracions novembre de 2007)

Pinzellades de Mercè Aroz (21.09.1944):
- D'ideologia marxista, el 1976 es va afiliar al PSOE provinent de la Lliga Comunista Revolucionària.

- Cofundadora del PSC el 1978.

- La més votada de la història del senat amb 1.602.225 vots (el 53,67%).

Veure fitxa del senat

Articles relacionats:
- Al Fòrum Libertas

- A Periodista digital

- A minuto digital

Dr. Manuel García Morente: catedràtic famós convertit al catolicisme

Un gran filòsof
Manuel García Morente (1886 - 1942), també conegut com a Morente, ha estat un dels intel·lectuals espanyols més importants i representatius del segle XX. Catedràtic d’ètica de la Universitat de Madrid, el seu nom pertany de manera molt destacada a la història de la filosofia espanyola. Actualment el seu pensament s’està valorant més i més. Morente també forma part important de la història de Espanya per la seva antiga relació amb forjadors d’aquesta i amb coneguts intel·lectuals.

Un no creient
Morente de molt jove va perdre la fe. Va caure en l’error de creure que la religió catòlica era falsa. Afirmava que el seu propi pensament estava per damunt de tota doctrina que es presentés com a revelada per Déu. Ell es creia molt més savi que els creients.

Només quan ja tenia més de cinquanta anys d’edat va arribar a trobar que la religió catòlica és la veritat i va adonar-se que ell abans havia estat en un error al no haver cregut en la sagrada revelació. Va cercar la veritat i finalment la va trobar i va descobrir que la saviesa màxima es troba en la religió catòlica.

Un convers
El procés de la seva conversió va ser el següent:
La música li va portar a la següent imaginació: “visión de Cristo (...) clavado en la Cruz (...) una infinita llanura pululante de hombres, mujeres, niños, sobre los cuales se extendían los brazos de Nuestro Señor Crucificado. Y los brazos de Cristo crecían, crecían, y parecían abrazar a toda aquella humanidad doliente y cubrirla con la inmensidad de su amor”.

Morente, des de les seves imaginacions sobre Crist, va arribar a la certesa plena de què Crist és veritable Déu. “Ese es Dios, ése es el verdadero Dios, Dios vivo; ésa es la Providencia viva”. Morente sap ja quin és el veritable Déu i a obert el seu cor a la fe sobrenatural.

Aquesta conversió s’assembla una mica a la de Santa Edith Stein, ja que aquesta després de llegir una obra de literatura, la vida de Santa Teresa de Jesús, va adonar-se immediatament que la religió revelada és la veritat. Això, malgrat que ella, abans, havia estat atea.

Morente, com Clive Staple Lewis, després de molts anys d’errors ha passat a entendre que Déu és proper a l'home. I, com Pascal, ha entès ple d’emoció que el Déu veritable està ple de misericòrdia i dóna consol. El problema del mal té solució perquè Crist Déu, -que posa el cor en la misèria i és solidari amb els que pateixen i sap molt bé el que és patir-, té un amor tan gran que il·lumina tota situació dolorosa.

Tant aviat com Morente ha pogut reconèixer que Crist és veritable Déu, li ha donat la seva pròpia voluntat i ja pot abraçar-lo, ha començat a estimar-lo.

Una experiència mística
Poques hores després de la seva conversió, Morente va tenir una experiència mística. Amb una ànima plena de vibració va arribar a entendre el gran esplendor de Crist. Això va marcar a foc la seva ànima per tota la vida. És el foc de l’amor.

Morente va trobar-se davant de la presència de Crist, que estava allí junt amb ell. Situació que descriu com una percepció sense sensacions de Crist i com una notícia purament espiritual de Crist.

Davant de Crist es queda immòbil i del tot impressionat: “Yo permanecía inmóvil, agarrotado por la emoción (...) No sé cuanto tiempo permanecí inmóvil y como hipnotizado ante su presencia. Si sé que no atrevía a moverme”. Fora de si, té concentrada tota la seva atenció i tota la seva afectivitat en Crist, no s’atreveix ni a fer cap moviment. Quelcom semblant trobem també en Santa Teresa de Jesús: “no oír ni ver ni entender sino aquello en que el alma entonces se ocupa, que es poder tratar con Dios a solas”, “no se querría bullir (...) Las potencias sosegadas, que no querrían bullirse –todo parece le estorba para amar-. (...) El cuerpo no querría menease”.

Morente es troba per raó de la presència de Crist amb una felicitat tan gran que voldria que fos eterna: “hubiera deseado que todo aquello –Él allí- durara eternamente, porque su presencia me inundaba de tal y tan íntimo gozo que nada es comparable al deleite sobrehumano que sentía”. A l’alegria immensa de Morente correspondria “(el) deleite sobre todo deleite” de Santa Teresa de Jesús. “El amor de Jesús es sobre todos los deleites y sobre todos los contentos”, “siéntese grandísimo deleite en el cuerpo y grande satisfacción en el alma”.

L’únic que aleshores importava a Morente era l’amor. Els místics, tenen expressions semblants: “No quería sino amar”, “Sea mi ejercicio ya sólo amar”. Res del món atreu tant com Crist. Així, Santa Teresa de Jesús: “(Se me presentó Cristo) con tanta hermosura y esplendor (que) desde entonces le tengo tan presente en los ojos del alma, que nada de acá me satisface”. “Es un morir casi del todo a todas las cosas del mundo”. “Todo es nada”. “Dios lo es todo”. Deia també Sant Joan de la Creu: “(...) un amor de Dios que eleva a una altura tal que le obliga a salir de sí misma. En una palabra, el alma dice: Con esta presencia tuya, que me ha herido de amor, no solamente me has arrancado de todas las cosas, haciéndome extraño a ellas, sino que me has hecho salir de mí y me has elevado hasta ti, ahora que ya me encuentro desligada de todo para arrojarme en ti”.

Deia també Morente sobre la seva experiència mística: “Era como una suspensión de todo lo que en el cuerpo pesa y gravita, una sutileza tan delicada de toda mi materia que dijérase no tenía corporeidad, como si yo hubiese sido transformado en un suspiro o céfiro o hálito. Era una caricia infinitamente suave, impalpable, incorpórea, que emanaba de El y que me envolvía y me sustentaba en vilo, como la madre que tiene en sus brazos al niño. Pero sin ninguna sensación concreta de tacto”.

Notem també que el llenguatge bíblic sobre l’amor compara l’amor de Déu a l'amor d’una mare (Cf. Is. 49), parla també de carícies (Cf. Is. 66) i d’estar l’ànima com un nen en braços de la seva mare (Cf. Ps. 130, 2). L’expressió “me sustentaba en vilo, como la madre que tiene en sus brazos al niño” s’assembla també a la següent de Santa Teresa: “le parece queda suspendida en aquellos brazos divinos”.

El sacerdot
L’intel·lectual Morente, que abans havia estat un no creient, davant d’aquesta experiència mística va decidir com a correspondència d’amor lliurar-se a Déu com a sacerdot. És impressionant la seva preparació al sacerdoci, amb quin autèntic deliri espera el moment d’ésser ordenat. Particularment, com l’impressiona pensar que quan ell pronunciï les paraules de la consagració dins de la Santa Missa el pa es convertirà en el cos de Crist i el vi en la seva sang preciosa, realitzant-se el miracle més gran. Tres anys després del seu propòsit, va ser ordenat sacerdot.

Monsenyor José María García Lahiguera, servent de Déu, que va ser arquebisbe, diu del sacerdot Morente que va ser sempre un enamorat de Crist. Morente estimava tant a Crist que deia: “Cada vez que comulgo me entran ganas de morir”. Desig d’eternitat junt a Crist.
Que l’exemple de Morente es ajudi a estimar més i més a Crist.

Mn. Josep Maria Montiu