José Gregorio Hernández

Metge i laic de Veneçuela (1864-1919)

- Metge culte i savi d'una fe ardent.

- Era exigent i puntual en el compliment dels seus deures professionals.

- Va morir atropellat el 1919.

Venerable, té obert el seu procés de canonització. La seva vida i la seva mort ens fan recordar, en certa manera, la del beat Pere Tarrés i la d'Antoni Gaudí.

Més informació:

A una web del seu estat natal

A la wikipèdia

Paul Claudel (1868-1955)

Era el 25 de desembre de 1886 a Notre-Dame (París):

"Llavors va ser quan es va produir l'esdeveniment que ha dominat tota la meva vida. En un instant el meu cor va ser tocat i vaig creure. Vaig creure, amb tal força d'adhesió, amb tal agitació de tot el meu ser, amb una convicció tan forta, amb una certesa que no deixava lloca a cap classe de dubte, que després, tots els llibres, tots els raonaments, tots els avatars de la meva agitada vida, no han pogut fer-me perdre la fe ni, a dir veritat, tocar-la. De cop, vaig tenir el sentiment esquinçador de la innocència, de l'eterna infància de Déu, d'una veritable revelació inefable".

Pocs mesos abans havia començat a trobar llum amb Rimbaud:

"Sempre recordaré aquell matí de juny de juny del 1886 en el que vaig comprar un quadern de La Vogue que contenia el principi de Les il·luminacions. Va ser realment una il·luminació per a mi. Finalment sortia d'aquell món horrible de Taine, de Renan i dels altres Moloch del segle XIX, d'aquella presó, d'aquella espantosa mecànica totalment governada per lleis perfectament inflexibles i, per a súmmum d'horrors, coneixibles i ensenyables. (els autòmates m'han produït sempre una espècie d'horror histèric). Se'm revelava el sobrenatural! (J. Rivière et P. Claudel: Correspondance (1907-1914). 142).

Poeta i diplomàtic francès, es va llicenciar en dret i en ciències polítiques.

De mare pagesa i de pare funcionari, va viure els seus primers anys de vida en un ambient fred. Era el petit i tenia dues germanes més. L'ambient de soledat l'inicia en el camí poètic.

Va viure els temps de Renan i Zola, és a dir, la França que posava la confiança en el materialisme i la fe en la ciència. Claudel, en aquest ambient, sent angoixa i s'enfonsa en el pessimisme i la rebel·lió. Però va ser tocat un Nadal de fa més de 120 anys i va experimentar un sentiment d'alegria:

"Que feliç és la gent que creu! I si fos veritat? És veritat! Déu existeix, està aquí! És algú, és un ser tan personal com jo! M'estima! M'estima!

Tot i això seguia pensant que la religió catòlica era el mateix tresor d'absurdes anècdotes. Però el procés va seguir en ferm i un cop experimentat l'amor de Déu digué: "No coneixia cap sacerdot. No tenia cap amic catòlic. (...) Però el gran llibre que se'm va obrir i en el que vaig fer els meus estudis, va ser l'Església."

Informació extreta de:
http://www.fluvium.org/textos/lectura/lectura8.htm

Vittorio Messori (1941)

"Deia el teòleg protestant Karl Barth que «quan el cel es buida de Déu, la terra s'omple d'ídols». Per mi el cel estava buit i un dels ídols que omplia la terra era precisament la política. Era la meva autèntica passió" (Vittorio Messori).

"Pensava que qualsevol dimensió religiosa pertanyia a un món passat, al qual un jove modern com jo no podia prendre seriosament. (...) L'Evangeli era per mi un objecte desconegut: mai l'havia obert malgrat tenir-lo a la meva biblioteca, perquè pensava que formava part del folklore oriental, del mite i de la llegenda."

D'anticlerical a...

- Va rebre una educació contra l'Església institucional.

- Es va adonar que la política no podia proporcionar-li respostes sobre el sentit de la vida.

- Un dia va trobar-se amb Jesús llegint el Nou testament. No va veure llums ni va sentir cants d'àngels però durant dos mesos va adonar-se que hi havia un misteri pel qual valia la pena donar la vida.

Un drama

- Sentia una gran alegria però tenia por al canvi. Va començar a anar a missa d'amagat.

- Es produeix un xoc dintre seu: "En l'Evangeli hi havia la veritat però la raó em deia: No, és impossible, t'equivoques".

- Com Pascal, abans de rendir-se a la fe volia esgotar totes les possibilitats.

Quan va decidir acceptar l'Església?

Quan, en reflexionar sobre l'Evangeli per intentar conèixer millor el missatge de Jesús, em vaig adonar que el Déu de Jesús és un Déu que va voler necessitar als homes, que no va voler fer-ho tot sol, sinó que va voler confiar el seu missatge i els signes de la gràcia -els sagraments- a una comunitat humana. És a dir, si un reflexiona bé, accepta l'Església no perquè l'estimi, sinó perquè forma part del projecte de Déu. M'ha constat molts anys però ara estic convençut que sense la mediació d'un grup humà, en el fons no ens prendríem seriosament la mediació de Jesús.

Més informació:
- A Fluvium.org

- A Wikipedia.org

- A la seva pàgina web (en italià)